Teresa Moure

"Hay personas que repiten siempre, anticipándose a cualquier pregunta al respecto, que no les gustan las despedidas.
Desde luego que éstas son personas timoratas, contenidas, apesadumbradas, maltrechas de alma, que temen que se les escapen humedades por los ojos, temblores por los labios, angustias por el habla; que temen, dicho brevemente, que aquellos de los que se despiden les noten los efectos de la ausencia en el semblante y, para oscurecer sus sentimientos, hacen una despedida apresurada, que ni es despedida ni es nada, y cortan de raíz cualquier intentona de aproximar-se a ellas.
Herméticas, ésa es la palabra para definir a tales personas, aunque tanto nos la han metido por la nariz los vendedores de comidas rápidas, "Mire este recipiente hermético, conserva intacta las propiedades de la comida", que ahora mismo hasta nos parece cosa buena ser hermética, cuando todo el mundo sabe que lo bueno es oxidarse, intercambiar flujos con natura, airearse, dejar salir las miasmas propias, oliscar los olores ajenos, empaparse, gastarse con el uso, arrugarse y... vivir, vivir que son dos días."

Fragment adaptat de l'obra Hierba mora, 2005

T'estime T'estimo T'estim

Maria-Mercè Marçal

El meu amor sense casa.

L'ombra del meu amor sense casa.

La bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.

Les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.

El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.

Els meus ulls que arrelen el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.

El meu amor que s'emmiralla en els ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.

Montserrat Abelló

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.

Ben pocs s'aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

L'esfera del temps

Natalie Clifford Barney

No m'explico, m'obeeixo.

Los rostros de la vida

Nos extenuamos, nos devoramos, nos reanimamos y otra vez nos matamos, nos lamentamos y odiamos -pero nos atraemos todavía.
Émile Verhaeren

JUNY

VERGE - Gustav Klimt

VUIT DE MARÇ

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol, 1979

Dona d'aigua

Absència

Cuando los besos lloran

Se ahogó un beso.
Se fundió con la sal
tanto!
que se confundió con ella.
Y no supo después
si fue beso o llanto
porque lloraba el beso en esa boca
porque besaba el beso en ese llanto.
Y lo supo después,
no fue beso ni llanto.
Fue Amor,
llorado en ese beso,
besado en ese llanto.
Amor!
trepando a la garganta
y el miedo de la ausencia
que rodó,
como lágrima.

M. José Aldunate

ERÒTIQUES I DESPENTINADES

Adelerades de desig,
juntes, inventem noves cal·ligrafies
que esgrafiem amb mots i brases a la pell,
illa de flames,
festí de boires enceses.
Sobre les teulades ixen síl·labes d'aigua i foc
i fumegen frases de dolços fonemes
que els nuvos lletregen.
El vent passeja onejant
per ciutats i camps la banderola,
diccionaris ignots,
mots rebels, mots afins, mots memòria.
I és així com, per fi, esdevenim,
visibles al món:
per l'alfabet de l'amor.

Nora Albert, Mots i brases

Foc de pales I

Aigua sobre aigua,
sobre l’aigua, set.
Al bell cor de l’aigua,
negres ganivets

i jo, sola,
entre albera i alba.

Al bell cor de l’aigua
negres ganivets.
Passava una barca
franca de remer

i jo, sola,
entre albera i alba.

Passava una barca
franca de remer
en un foc de pales
que baten el vent

i jo, sola,
entre albera i alba.

En un foc de pales
que baten el vent
ve encesa la barca
amb la lluna a pes

i jo, sola,
entre albera i alba.

Ve encesa la barca
amb la lluna a pes.
L’amor hi clavava
negres ganivets

i jo, sola,
entre albera i alba.

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol

NEREIDA

Frente al atardecer océanos de luz en tu sonrisa
y tus piernas las olas que me lleven.
Tu desnudez vistiendo de azules el silencio
y mis brazos los vientos que te besen.
Nuestros labios dorados buscando litorales
y tus brazos los vientos que me lleven.
Nuestras manos celestes varadas en la arena
y tus piernas las olas que me besen.
En tu rostro ponientes y levantes confundidos
y mis brazos las olas que te lleven.
Tu mirada infinita resumiendo los cielos
y mis piernas los vientos que te besen.
Tu figura pequeña inundando los mares
y mis vientos las olas que te besen.

Berta Serra Manzanares, Frente al mar de Citerea

Montserrat Abelló

'No neixes dona, arribes a ser-ho'

Poètiques del cos

V

La pell, els teus dits, un contorn.
Perdre's en el cim del teu cos,
desdibuixar-se en el descens de l'esquena,
fer-se escultura de Rodin:
un llaç, un respirar al compàs,
un sol, un 'devorar-se' amb tanta llum.

Les cames, el sexe, una carícia.
Menjar-se els llavis
quan la boca és un pou,
i empassar-se l'alè,
i ser més nosaltres
mentre es deformen les formes
i els límits són aigua.

La mà com una heura, l'orella, el calfred.
Buidar-se amb les presses
d'un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d'un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.

Mireia Calafell

Versos de Gemma Gorga...

Aixeco la persiana perquè pugui entrar la llum
Enretiro la cortina perquè pugui entrar la llum
Tanco els ulls perquè pugui entrar la llum



També és record tot allò
que no vam arribar a viure, a veure, a dir-nos,
tot allò que se’ns va quedar adherit lleument
al cor, com una pestanya a punt de volar.

DELECTAR-SE

Adelitar-se, regalar-se, recrear-se...

Cantares

Gioconda Belli, El ojo de la mujer

MENSTRUACIÓN

Tengo
la "enfermedad"
de las mujeres.

Mis hormonas
están alborotadas,
me siento parte
de la naturaleza.

Todos los meses
esta comunión
del alma
y el cuerpo;
este sentirse objeto
de leyes naturales
fuera de control;
el cerebro recogido
volviéndose vientre.

Sant Jordi

AVUI LES FADES I LES BRUIXES S’ESTIMEN

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s’estimen.

Han canviat entre elles escombres i varetes.

I amb cucurull de nit i tarot de poetes

endevinen l’enllà, on les ombres s’animen.

És que han begut de l’aigua de la Font dels Lilàs

i han parlat amb la terra, baixet, arran d’orella.

Han ofert al no-res foc de cera d’abella

i han aviat libèl·lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,

com la serp cargolada entorn de la pomera,

i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,

esbalaïda veig que vénen cap a mi

i em cridem perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol

Fragment des de Sal oberta

Parla'm encara. I més.
Ja ho sé que no t'entenc,
que una llengua estrangera
m'adreça des de tu
el seu reclam furtiu

Rosa Leveroni

IX

Ploro pels somnis que no deixen rastre
i pels mots que es resolen en silenci;
per totes les tendreses sense objecte
i les mans buides de les mans amigues.

Més Maria-Mercè Marçal...

A Renée Vivien

Dues dones: un pacte
més enllà del desig,
inscrit arreu i enlloc.

Dues dones: alhora
fer néixer i néixer, vives
en el nom i en la carn.

Un pacte: més enllà,
ençà i en el desig.

Més Palau i Fabre, quin personatge...

Cançó breu

Totes m'estimen a mi
i jo les estimo a totes.
Vagarejo, pelegrí,
al llarg d'un somni de noies.
Doneu-me un cor més petit,
que aquest que tinc no se m'omple.
Només l'anhel d'infinit
i el vent, per les quatre portes...

Salamandra

El baix de la faldilla se m’havia tornat negre, sentia el foc als ronyons i, de tant en tant, una flama em mossegava el genoll. Em va semblar que les cordes que em lligaven ja estaven cremades. I aleshores va passar una cosa que em va fer estrènyer les dents: els braços i les cames se m’anaven escurçant com les banyes d’un cargol que una vegada havia tocat amb el dit, i a sota del cap, allà on el coll s’ajunta amb les espatlles, sentia que una cosa s’estirava i em burxava. I el foc xisclava i la resina bullia... Vaig veure que alguns dels que em miraven alçaven els braços i que altres corrien i topaven amb els que encara estaven aturats, i tot un costat de la foguera es va enfonsar amb una gran esquitxada d’espurnes, i quan el foc va tornar a cremar la llenya ajaguda, em va semblar que algú deia: és una salamandra. I em vaig posar a caminar per damunt de les brases, molt a poc a poc, perquè la cua em pesava.

La meva Cristina i altres contes. Fragment de La salamandra. Mercè Rodoreda

Palau i Fabre

Missiva

T'escric amb llapis vermell, mots de foc;
parlo del bes i ja és besar-te un poc.

Març

Intensitat

Una guitarra bressa un vals
a casa teva, a casa meva.
El bosc i la mar s'apamen,
ens hi perdem i ens prenem consciència.
Els sentits drecen l'aliança desclosa
i ens ofrenem, verges, brunes, prenyades.
La il·lusió del desvari essencial
trasbalsa l'incessant.

A fuego lento revoltosas

A fuego lento tu mirada,

a fuego lento tú o nada,
vamos fraguando esta locura
con la fuerza de los vientos
y el calor de la ternura...

Llull...

Amor és mar

Nit de divendres

Cançó de bres per a una princesa negra
(Lletra: Gabriel Janer Manila)

Dorm, dorm, petitona, dorm,
que en draps de fosca blava,
t’embolcalla la lluna negra, negra com tu.
La nit teixeix corrandes quan pensa en tu.
Te les canta, les canta la mare. Poniegu.
Quan el vent arribi naixeran als teus ulls,
plors de bambú.

Flor de Lis

Pronominal...

Divisa

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes (1977)

TRASPÀS

BRUIXA...

XII

Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, al centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.

Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol

Corren

Comencem les pràctiques

El meu bloc!!!